06/23/07

Mort d'un demòcrata amb tricorni

Amb la seva desaparició s'extingeix una generació incomparable de notaris catalans
 

L'1 de març del 1977 a la tarda, Josep-Maria Puig Salellas --llavors degà del Col.legi Notarial de Barcelona-- ens va donar possessió de les nostres respectives notaries als que les havíem guanyat en terres catalanes, després d'unes oposicions recents entre notaris. Recordo que l'acte va acabar amb unes paraules del degà en què va afirmar una cosa que no he oblidat mai: "Teniu sempre present --ens va dir-- que totes les institucions sense excepció es justifiquen per un doble motiu: primer, continuar sent útils per satisfer l'interès social per al qual van ser concebudes, i, segon, ser més barates que l'alternativa". ¡Quantes vegades, des d'aleshores, no dec haver aplicat aquesta màxima a tota mena d'institucions, des de la monarquia fins a la més petita fundació! En tot cas, per si tenia algun dubte, aquell dia vaig ser conscient que era davant d'un personatge notable, la personalitat del qual he vist després definida per una triple característica: la que li va proporcionar des de sempre el seu origen, la que va cristal.litzar amb la seva formació i gràcies al seu esforç, i la que va renovar, dia rere dia, amb el seu compromís constant amb els interessos generals del país. Puig-Salellas va morir ahir a Barcelona als 83 anys.
Sobre el seu origen, recordem que un dia del 1322 --any en què Jaume II es va casar amb Elisenda de Montcada-- un tal Salellas, veí de la
parròquia de Sant Sadurní, al terme de Cruïlles, va atorgar un codicil en què, després d'ordenar els seus pietosos sufragis amb el detall propi de la gent amb possibles (fins i tot va deixar "sis diners al polsador dels simbals de l'església"), va ordenar uns llegats i va nomenar marmessor el seu fill Jaume. El 7 d'octubre del 1388, el ba- ró de Cruïlles i Peratallada, va atorgar a Pere Salellas --fill de Jaume-- el dret a prendre aigua del torrent que corre a prop "del vostre mas Salellas". Des de llavors, i durant 600 anys, la família Salellas va viure èpoques de bonança i de dificultats.
L'últim de la saga va ser Melitón Salellas, "un home alt, prim, ben plantat, amb una espessa cabellera blanca. Era elegant, tant si portava un tern de bona tela anglesa, com si vestia de pana per anar al mercat de la Bisbal. Políticament conservador, afirmava que, per ser-ho, només cal un requisit: tenir coses a conservar". Va tenir dues filles, que es van casar una amb un catedràtic i una altra amb un militar, és a dir, fora del cercle social que podria dir-se propi. La pèrdua del cognom --llavors imposada per la llei-- va marcar el final formal d'aquesta història familiar, que ha estat narrada per Josep-Maria Puig Salellas, el gran dels néts de Melitón Salellas, en un rigorós estudi titulat De remences a rendistes: els Salellas (1322-1935).

ÉS
IMPOSSIBLEentendre Josep-Maria Puig Salellas sense tenir clara la seva pertinença a una família que va ser una cèl.lula més d'aquella estructura social denominada "pairalista", que --a la manera de dir de Vicens Vives-- va fer de Catalunya una societat ordenada, amb un teixit social ben travat, estable i jerarquitzada, per una part, i dinàmica, per una altra, amb unes excel.lències i límits que han estat més o menys ponderats segons la perspectiva ideològica de l'observador. La vinculació sentimental de Puig a Can Sallelas --el seu lloc per antonomàsia-- és la prova més evident d'aquesta pertinença. Sobre aquesta base, Puig Salellas va aconseguir una formació acurada. Llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, va fer oposicions amb èxit a notaries en l'època de més dificultat d'aquesta carrera, va ingressar per Ponts, on es va casar amb Mari-Luz Aleu, i va tornar --per utilitzar les seves paraules-- al "cercle social que es podria dir propi", és a dir, al dels propietaris rurals. Poc després, va fer oposicions entre notaris, i va guanyar una plaça a Tarragona, que va servir amb rigor i solvència durant anys. D'allà va passar a Barcelona, on al cap de poc va accedir al deganat pel sistema llavors vigent de fet --la cooptació pel nucli dirigent dels notaris de Barcelona--, i va passar a integrar-se a la saga de grans notaris catalans, caracteritzats per transcendir l'àmbit estricte del seu ofici: Faus, Noguera, Roca-Sastre, Figa...

I aixó ens porta al tercer tret de la personalitat de Puig: el seu interès sostingut pels interessos generals del seu país. La càtedra Duran i Bas, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Comissió Jurídica Assessora, el Consell Social de la Universitat de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans, la Fundació Noguera, etcètera, van ser àmbits en què Puig va fer efectiva la seva participació en la gestió dels interessos col.lectius. L'he vist treballar en molts d'aquells llocs, sempre de la mateixa manera: actiu, rigorós, parc en paraules, efectiu... Per això, quan, a la mort de Lluís Figa, Puig va escriure que amb Figa s'extingia una generació incomparable de notaris catalans, vaig pensar que s'equivocava: el final arriba amb la seva desaparició. Puig pertanyia al grup egregi de catalans que fan coses, molt diferent del dels que ens les expliquen, molt més nombrós. Durant un temps em va estranyar que no consumés la seva entrega a la cosa pública, amb la seva participació directa en la política catalana, que reiteradament va refusar. Més tard ho vaig entendre. Si algú té interès per aquests temes, pot llegir el seu llibre Catalunya: la penúltima cruïlla, de l'any 2003.
He admirat molt Puig; a l'admirar-lo, vaig arribar a conèixer-lo, i, al conèixer-lo, vaig acabar tenint-li un gran afecte. No m'hauria atrevit a dir-l'hi en vida; la seva ironia --que podia arribar a ser sarcàstica-- era demolidora. Però avui necessitava fer-ho. No vull ni pensar el que ell diria si ho llegís. Val més.
Notari.