06/23/07

EL PROCÉS DE RECUPERACIÓ INSTITUCIONAL

Josep M. Puig Salellas (Butlletí Institut d'Estudis Catalans)

En l'inici d'aquest cicle organitzat en ocasió del centenari de

l'Institut d'Estudis Catalans, se m'ha assignat, i és un honor que

agraeixo, la glosa de la figura d'Enric Prat de la Riba, present, i

certament que de manera decisiva, en la seva fundació. Però present també

en el punt de partida d'un procés de recuperació institucional en el qual

s'insereix sens dubte el nou Estatut de Catalunya.

Com és prou sabut, Prat presidia la Diputa1ció de Barcelona quan aquesta,

el 18 de juny de 1907, pren l'acord al respecte: “es crea --diu el text--

un centre d'estudis que s'anomenarà Institut d'Estudis Catalans i tindrà

per objecte la superior investigació científica de tots els elements de

la cultura catalana”. L'estil és sobri i hom té una sensació ben

allunyada de tot allò que serien --i és evident que l'ocasió era

temptadora-- les consideracions solemnes.

Les raons de l'esdeveniment, en canvi, semblen gairebé empíriques. i,

simplement, hom ens diu que “els nostres arxius, renomenats a tot Europa

per les moltes riqueses que hi ha i que desconeixem, exigeixen

investigacions autoritzades; els nostres autors clàssics, quasi inèdits

completament, demanen comentaris, crítiques i comparacions, com permeten

els coneixements moderns. Tenim --segueix el text-- èpoques de la nostra

història completament desconeguts, com les temptatives de reforma i

renaixement de Catalunya, i hi ha autors dels quals ningú no s'ocupa,

com són els de la nostra cultura llatina eclesiàstica dels temps

romànics”.

Certament, d'entrada, en les primeres ratlles del text, s'ha situat

l'esdeveniment en el marc històric, fins i tot polític, que li correspon

i, més concretament, en el marc de “la Renaixença de Catalunya i el

públic reconeixement de la seva personalitat”. Sobre aquesta base, doncs,

en una afirmació de responsabilitat política, hom estima que “seriem

culpables davant no sols de Catalunya, sinó de totes les nacions, si no

féssim el que depèn de nosaltres per a la major intensitat d'aquesta

cultura, facilitant-li els mitjans possibles “.

I la cita d' aquell marc històric em dona peu a una consideració

introductòria de la meva intervenció; és a dir, no crec que, ara i aquí,

jo hagi de fer la glossa de la figura de Prat de la Riba, que ha estat

prou estudiada darrerament, i de manera gairebé exhaustiva, per persones

de gran competència (1). Sí que, en canvi, m'agradaria situar-la

precisament en el marc d'aquell procés de reconeixement polític i, més

exactament, en el seu impuls inicial. Per tant, en el punt de partida del

procés de recuperació institucional de Catalunya.

És, doncs, el que intentaré de fer.

- I -

L'inici del procés de recuperació institucional.

Crec que molts de vostès estaran d'acord amb mi si afirmo que Enric Prat

de la Riba, evidentment que des de la Mancomunitat, per tant, en un marc

d'abast general, fou l'home clau en l'inici d'aquest procés. Un procés

difícil, dues vegades interromput de manera violenta, que acaba de tenir

una nova fita, molt important, amb l'Estatut del 2006

La creació de la Mancomunitat té lloc en el si d'una normativa estatal

d'elaboració certament complicada, i és natural que ho fos, perquè, en

definitiva, representava la primera fractura en el sistema provincial

inspirat en l'uniformisme de la Constitució de 1812, dissenyat, a

imitació dels departaments francesos, per Javier de Burgos, uns anys

després, en el decret de 30 de novembre del 1833. La referència per a

aquella creació és el decret reial sobre Mancomunitats provincials de 18

de desembre de 1913, que, de fet, recollia els plantejaments del projecte

de llei dit també de Mancomunitats provincials, de l'any anterior,

Un text que no havia `pogut arribar a bon port per l'assassinat,

precisament el 1812, del seu impulsor, el llavors president del govern

José Canalejas, i l'entrada com a successor seu d'un personatge com el

comte de Romanones., text que, al seu torn, tenia el seu referent en el

projecte de llei sobre Administració local de l907, impulsat per Antonio

Maura.

Es tracta d'un any, el 1907, que havia significat un tombant decisiu,

perquè fou precisament aleshores quan, a Catalunya,. havia tingut l0loc

un esdeveniment que havia de dinamitzar la reivindicació política: la

Solidaritat Catalana, un impuls unitari, però efímer malauradament,

sorgit l'any abans, per tant, el 1906, com a reacció al que aleshores

encara era només el projecte de llei anomenat de Jurisdiccions, i que

obtindrà un triomf notori en les eleccions provincials que tenen lloc el

10 de març d'aquell 1907.

Però cal relativitzar les coses; és a dir, aquella gent sabia que calia

tocar de peus a terra i, com que el marc estatal era el que era --en

definitiva, aquella concepció unitària de l'Estat, que es mantenia

intacta--, s'havia de fer política real i, per tant, possibilista.

S'havia de deixar de banda, doncs, els plantejaments d'arrel confederal

fets alguns abans, concretament el 1892, en les Bases de Manresa –o, més

exactament, “Les Bases per a la Constitució Regional de Catalunya, un

text que, en bona mesura, havien estat obra del mateix Prat-- i situar la

reivindicació en el marc de les oportunitats reals que oferia el sistema.

I la referència ens la dona el mateix Programa del Tívoli, acte

emblemàtic de la Solidaritat, llegit el 14 d'abril de 1907, en el qual la

intervenció del líder de la Lliga és determinant.

Es reclamava, en efecte, que “les funcions d'ensenyança, beneficència i

obres públiques han de ser confiades a organismes regionals

representatius de la personalitat de les regions, amb possessió de

mitjans propis per a exercitar-les”. Per tant, complementàriament, calia

determinar de manera clara allò què havia de ser la hisenda de l'Estat,

la de la Regió i la del Municipi; però hom afegia que “hi ha a més, a

Catalunya, igual que a d'altres regions espanyoles, un règim civil

especial, que, amb el seu esperit de llibertat, ha contribuït a generar

les presents energies col·lectives” i, per tant, a manca d'una

competència legislativa directa, hom indicava que calia “donar als

organismes regionals la facultat de preparar i proposar al Poder

legislatiu de l'Estat la seva renovació”.

Amb exclusió d'aquest darrer aspecte, serà el marc competencial que

assolirà la Mancomunitat, segons l'article 2 del seu Estatut. Per tant,

l'abast era administratiu només; en definitiva, el que havia previst el

mateix decret reial de 1913, que, en la seva exposició de motius,

explicava que “motivo de constante preocupación de los gobiernos y de

porfiada controversia entre los partidos viene siendo, desde hace largos

años, el magno y difícil poroblema de la descentralización

administrativa”.

Amb aquest punt de partida, hom indicava més endavant que “uno de

aquellos importantes extremos en que parece felizmente conseguida la

unidad de criterio entre los hombres de gobierno de lás distintas

significaciones, es el que se refiere a la convenuiencia de autorizar

asociación o mancomunidad de Ayuntamientos y Diputaciones provinciales”,

però amb una clara puntualització: “con fines exclusivanment

adminuistrativos”

No cal dir que tot això quedava lluny del el pensament polític de Prat,

que el 1910 havia publicat “La nacionalitat catalana”, on, en la seva

referència a les relacions de la Nació amb l'Estat --per tant, afegeixo

jo, de Catalunya amb Espanya--, es constata “la tendència de cada Nació a

tenir un Estat propi que tradueixi el seu criteri, el seu sentiment, la

seva voluntat col·lectiva” i, per tant, segueix, “la anormalitat morbosa

de viure subjecte a l'Estat organitzat, inspirat, dirigit per una altra

Nació”

. Per concloure afirmant “el dret de cada Nació a constituir-se en Estat”

(2).

En qualsevol cas, l'acord entre les quatre Diputacions catalanes, que,

segons el llarguíssim article 1 del decret reial de 1913, havia de ser el

punt de partida del procés constitutiu, té lloc al palau de la

Generalitat el 9 de gener del 1914, i rep la preceptiva aprovació en un

altre decret reial, aquest de 26 de març següent. Amb la qual cosa, per

modest que fos el marc assolit, érem --ara ho sabem-- en l'inici o, si

voleu, s'havia plantat la primera fita, del procés de recuperació

institucional de Catalunya.

La segona haurà d'esperar divuit anys, perquè, en l'interval, fracassarà

a Madrid el Projecte d'Estatut que, ara ja en el marc de l'autonomia

política, per tant, més enllà del fet administratiu només, havia aprovat

l'Assemblea d'aquesta el 22 de gener de 1919.

Però aleshores Enric Prat de la Riba ja era mort i, d'altra banda, ben

aviat, entre aquest fracàs i l'entrada en vigor de Estatut de 1932, el

procés experimentarà la primera fractura amb la primera Dictadura militar

del segle XX, que, en el seu Estatut provincial de 20 de març de 1923,

disposició transitòria cinquena, suprimeix la institució i, per tant,

retorna Catalunya al punt de partida.

- II -

Del catalanisme al nacionalisme.

La segona fita del procés de recuperació institucional és, evidentment,

proclamada la Segona República, el ja citat Estatut de 1932, que, des del

meu punt de vista, és, a més, la referència formal del canvi que s'havia

produït en el mapa polític de Catalunya.

És a dir, sempre he pensat que el fracàs del Projecte d'Estatut de 1919 -

-defensat brillantment a les Corts espanyoles per un Francesc Cambó en la

seva plenitud, però amb molt dures intervencions en contra des dels

partits espanyols, amb Antonio Maura i Niceto Alcalà Zamora en primera

fila-- marca l'inici del declivi de la Lliga, que aleshores ja no es deia

Regionalista, sinó Catalanista.

Però, a més, com acabem de veure, passats només quatre anys, aquell

fracàs serà seguit per la supressió de la Mancomunitat, amb la consegüent

pèrdua de poder polític que això significava per a aquell partit. El fet,

d'altra banda, tenia lloc en un moment de dura agitació social a

Barcelona, que no hi ha dubte que havia introduït la perplexitat en un

sector important de la ciutadania i, en aquesta dinàmica, sembla evident

que un sector del catalanisme no havia vist amb mals ulls el cop

d'estat.

És normal, doncs, que, al final, un cop tancat el parèntesi dictatorial,

fos un altre concepte reivindicatiu, el nacionalisme, el que s'obrís pas

i, com a referència, hom parlava ja del dret a l'autodeterminació. Tot

sota l'impuls d'un partit d'esquerres, independentista, sorgit de manera

gairebé improvisada, de cara a les eleccions municipals del 12 d'abril

del 1931. Com he escrit en un altre lloc (3), des del meu punt de vista,

allò que caracteritza el nacionalisme i, a casa nostra, el diferencia del

catalanisme, és precisament l'afirmació del dret de Catalunya a

l'autodeterminació i, per tant, el plantejament obert de la independència

com una de les opcions possibles.

Certament, la idea nacionalista havia estat en el moll de l'os del

pensament de Prat de la Riba, que, també a “La nacionalitat catalana”,

afirma de manera nítida el dret de cada nació --i per a ell Catalunya ho

era--, a constituir-se en Estat. (4). I és que, segueix, “sent la

nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentit,

un pensar, i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat

d'acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al

seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler”. Per tant,

conclou, “cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat” (5).

Però, situats ja en el cas concret de Catalunya i, no ho oblidem, en

l'any 1910, Prat no podia plantejar obertament la independència, malgrat

la insistència seva, però a l'hora de fer teoria, en què “l'aspiració

d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula

política del nacionalisme” (6). I és que les circumstàncies --en

definitiva, la política real del moment-- manaven i, per tant, al final,

la proposta teòrica serà una altra i, concretament, “un Estat català, en

unió federativa amb els Estats de les altres nacionalitats d'Espanya”

(7).

D'altra banda, serà només després de la Primera Guerra Mundial que el

dret a l'autodeterminació assoleixi gran actualitat. I és que, per bé que

amb paraules indirectes, havia rebut la seva consagració en el quart dels

catorze punts que el 18 de gener del 1918 havia presentat el president

americà Thomas Woodrow Wilson, en afirmar que “totes les aspiracions

nacionals ben definides haurien de rebre la satisfacció més completa que

pugui ser atorgada”.

Serà el punt de partida teòric de la sèrie de proclamacions

d'independència que, fragmentant l'Imperi austro-hongarès i més enllà,

tenen lloc a Europa un cop acabat aquell esdeveniment bèl·lic. I no tinc

el menor dubte que devia estar en el pensament de Francesc Macià quan, el

14 d'abril del 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat, proclama

la República catalana, per bé que en el sí d'un estat federal. No cal dir

que una república només imaginada pel personatge.

Perquè ja en l'Estatut de Núria del mateix any 31, per tant, en el

projecte presentat a les Corts espanyoles des de Catalunya, es farà un

plantejament molt més contingut i, si bé en les primeres paraules del

preàmbul hom afirma que “la Diputació provisional de la Generalitat de

Catalunya, en la redacció del projecte únic d'Estatut, ha partit del dret

que té Catalunya, com a poble, a l'autodeterminació”, al final, no gaire

lluny per cert del pensament que hem vist de Prat de la Riba i com en un

desideratum, es manifestava simplement que “Catalunya vol que l'Estat

espanyol s'estructuri d'una manera que fes possible la federació entre

tots els pobles hispànics”.

Però fins i tot aquest plantejament matisat resultarà excessiu i, si en

el primer paràgraf de l'article 1 del text de Núria s'afirmava que

“Catalunya és un Estat autònom dins la República espanyola”, a l'hora de

la veritat, , segons l'article 1 de l'Estatut d'Autonomia de 9 de

setembre del 1932, simplement, hom estableix que “Catalunya es

constitueix en regió autònoma dins de l'Estat espanyol, d'acord amb la

Constitució de la República”.

Que, evidentment, era el text, aprovat en l'interval i que havia de

marcar la pauta. Per tant, la referència a tenir en compte era el seu

article 8, segons el qual, “el Estado español, dentro de sus límites

irreductibles de su territorio actual --avís indirecte, per tant, a

qualsevol intent secessionista--, estarà integrado por Municipos

mancimunados en Provinvias y por las regiones que se constituyan en

régimen de autonomia”.

El cas és, però, que, tot i les limitacions, per primer cop des del 1714,

s'havia assolit l'autonomia política. Però serà una autonomia difícil; de

facto, s'interromprà per l'actitud irresponsable de Lluís Companys el 6

d'octubre del 1934, que durà el Govern de la Generalitat a la presó i, un

cop recuperada després de les eleccions del 16 de febrer del 1938, es

manifestarà impotent per frenar el terror anarquista que viu el país

després del cop d'estat del 18 de juliol següent. Per tancar-se

definitivament, un cop acabada la Guerra Civil, amb la segona dictadura

militar del segle XX.

Són les lleis franquistes de 5 d'abril del 1938 i de 8 de setembre del

1939, aquesta última, amb l'al·legació, com en el Decret de Nova Planta,

del dret de conquesta i el retorn exprés, per segon vegada, de la

demarcació provincial.

Per tant,. caldrà esperar quaranta anys, que no són pocs, per a

l'establiment, amb l'Estatut del 1979, de la tercera fita del procés.

Però ara m'agradaria obrir un parèntesi en aquesta exposició, si voleu

lineal i en perspectiva fonamentalment catalana, dels esdeveniments

polítics d'aquestes primeres dècades del segle XX.

- III -

L'altre nacionalisme.

Em penso que tots estarem d'acord també en què, en el si d'un estat

preexistent, i més un estat netament unitari, un moviment polític com el

catalanisme no sorgeix de manera espontània, gratuïta. I el cas de

Catalunya és paradigmàtic; és a dir, després de l'atonia política --que

no econòmica-- que el país viu durant el segle XVIII, en el segle següent

es produeixen dos fets cabdals que ho remouran tot: d'una banda, el

retrobament cultural, que dona lloc a la Renaixença i al descobriment

d'una identitat, precisament cultural, digna i, de l'altra, l'increment

del progrés econòmic, que a remolc de la Revolució Industrial iniciada a

Anglaterra ja en el segle XVIII, ve impulsat per la industrialització i,

de manera especial, pel desenvolupament notable de la indústria tèxtil.

Dues dinàmiques que s'ignoren inicialment, però que, de fet, treballen

paral·lelament. I, en aquest sentit, sempre m'ha agradat cridar l'atenció

sobre el fet que, si l'any 1833 Bonaventura Carles Aribau escriu la seva

“Oda a la Pàtria”, que, amb evident simplificació, sol presentar-se com a

referència emblemàtica de l'inici d'aquell moviment cultural, l'any

abans, per tant, el 1832, la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia.

havia importat la primera màquina de vapor, el gran descobriment fet el

segle anterior a Anglaterra, en l'inici de la revolució industrial, per

James Watt i que, amb el seu estalvi de mà d'obra, era sens dubte un

avenç tecnològic de primer nivell per a la indústria tèxtil, però també

més enllà.

És natural, doncs, que aquesta coincidència en el temps de dos fets a

primera vista tan distants acabés establint la inevitable confluència

útil i, per tant, acabés projectant-se sobre la vida política catalana, i

la referència eloqüent al respecte és la llista de les personalitats que,

el 1888, firmen el Missatge a la Reina Regent. Però és que, d'altra

banda, en la seva concepció uniforme de l'estat, des del nacionalisme

espanyol, ja s'havien produït aleshores dues agressions especialment

sensibles.

D'una banda, hom sistematitzava i, per tant, feia més potent, la dinàmica

d'imposició de la llengua castellana en àmbits tan sensibles com el de

l'ensenyament --la llei d'Instrucció pública de 8 de setembre del 1857,

més coneguda per llei Moyano-- o el de l'activitat jurídic, des de la

llei orgànica del Notariat, de 28 de maig del 1862, a la d'Enjudiciament

civil, de 3 de febrer del 1881, passant per la del Registre civil, de 17

de juny del 1870.

De l'altra, en l'eufòria codificadora desencadenada a Europa pel miratge

del Codi civil de Napoleó, recollint el precepte de l'article 278 de la

Constitució del 1812, el dret civil havia de ser únic a Espanya, a

partir, naturalment, del dret civil de Castella. I serà precisament la

reacció a aquest segon fet i, més concretament, al projecte de Codi Civil

del 1851, allò que donarà l'impuls decisiu per a que el moviment

catalanista baixi decididament a l'arena política.

És, en efecte, el moment en què es fan públics els tres documents més

significatius de finals de segle; és a dir, en primer lloc, el Memorial

de Greuges de 1885; seguidament, aquell Missatge a la Reina Regent,

redactat només tres anys després, i les Bases de Manresa de 1892, que

configuraven una proposta política concreta, articulada, que, en una

síntesi del pensament polític dominant i com si l'objectiu fos apartar-se

de la crisi generada a Espanya per la pèrdua de les colònies, proposava,

com he dit, un disseny pràcticament confederal de l'estat. I, al final,

passant de la retòrica a la pràctica, l'any 1901 es funda la Lliga

Regionalista.

Però ja hem vist els inconvenients que les diferents forces polítiques

espanyoles aniran aixecant a qualsevol intent de recuperació

institucional. Fins que té lloc l'adveniment de la Segona República i, en

un nivell destacat, fins l'aparició en l'escena política espanyola de la

controvertida figura de Manuel Azaña

Es la primera fractura important en els plantejaments unitaris del

nacionalisme espanyol i l'enfrontament amb la posició tradicional serà

inevitable quan les Corts espanyoles reben el projecte d'Estatut de

Catalunya.

La referència eloqüent, fins i tot des d'un punt de vista formal, la

tenim en el debat que Azaña, aleshores cap del govern, manté amb José

Ortega y Gasset, en certa manera, el màxim guardià de les essències, amb

la seva visió gairebé apocalíptica de la situació de Catalunya, de la

qual lamenta “su terrible destino, que arrastra angustioso a lo largo de

toda su historia”, que qualifica ni més ni menys que de “quejido casi

incesante, porque la evolución universal, salvo breves períodos de

depresión, consiste en un gigantesco movimiento e impulso hacia uniones

cada vez mayores”.

Naturalment, la posició dialèctica de Manuel Azaña havia de ser la

contraria i, segons ell, d'allò que es tractava era de “conjugar la

aspiración particularista o el sentimiento o la voluntad autonomista de

Cataluña con los intereses o los fines permanentes de España dentro del

Estado organizado por la República” (8).

I l'Estatut tirarà endavant. Després, si llegim les duríssimes paraules

que, en “La velada en Benicarló”, la seva darrera obra, el polític dedica

a l'actuació del Govern de la Generalitat durant la Guerra Civil (9), qui

sap si acabà penedint-se'n; però això seria l'anècdota; en perspectiva

històrica, allò que importa és que el protagonisme d'Azaña fou decisiu i,

d'altra banda, tornant al seu duríssim diàleg amb Ortega y Gasset, aquell

era un enfrontament que tornem a veure ara, en els nostres dies.

Però amb una particularitat, i és que --almenys així ho crec--, en aquest

canvi de segle, s'ha donat a Catalunya un notable pas endavant en la

dinàmica política que estem examinant,

És a dir, ara ja no és només des del catalanisme, diguem-ne, històric que

hom defensa l'increment de l'autogovern. I és que, al capdavall, com deia

Prat de la Riba, “l'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir

un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme” (10), en el

benentès que, en el pensament de Prat, aquí, el terme estat ha de ser

relativitzat.

- IV -

Un altre mapa polític.

Hauran de permetre que em repeteixi, però és que, quan hom tracta d'una

qüestió com la que ens ocupa, hi ha aspectes conceptuals i, en aquests,

no hi ha una segona dialèctica.

Com he escrit en un altre lloc (11), enfront de les noves tendències

centralitzadores que vèiem pel món, impulsades en alguna mesura per la

globalització --les empreses transnacionals prefereixen entendre's amb

pocs interlocutors--, hom constata l'existència també d'un moviment en

sentit contrari, que, des del meu punt de vista, com s'està notant ja a

Europa, ha d'acabar erosionant la centralitat de les estructures

polítiques a l'ús. La base està en el progrés cultural dels ciutadans i,

en el marc d'aquest, en la voluntat imparable d'assolir nivells més alts

de benestar.

Malgrat allò que es pugui dir en alguna expansió epidèrmica, si mirem

enrere, el progrés del nivell cultural de la societat és evident i, tot i

les mancances que es vulgui atribuir al sistema, la referència la tenim

en el notable increment dels alumnes que van avui a la universitat i en

el seu origen social, de forma que hom pot parlar de manera franca de

demoicratització del coneixement. D'altra banda --i el detall no és

negligible --, es tracta d'un progrés que ve estimulat per l'existència

d'una informació generalitzada, proporcionada per uns mitjans de

comunicació, internet inclòs, que són cada cop més potents.

I, al final, es produeix inevitablement un increment del sentit crític

del ciutadà, que, si ens situem ja en el marc estricte de la gestió

política, cada cop entén menys que no hagin de ser les institucions més

pròximes físicament, sinó unes altres situades a 600 quilòmetres de

distància, les que hagin d'avaluar i resoldre uns problemes que, per tal

com són les de l'àmbit territorial en el qual es viu, les més properes

coneixen millor.

No cal dir que estem parlant d'àmbits que ja fa temps que són de gran

transcendència social i que, per tant, neguitegen al ciutadà que es

formula aquella pregunta. Com ara l'ensenyament o la sanitat, però també

aspectes nous, com el de l'atenció a la gent gran --que acaba vivint

sola-- o, ja en un marc molt més material, però de gran impacte en

l'economia de qualsevol país, el de les imfraestructures. Per no parlar

de la recerca, motor de qualsevol progrés o d'una qüestió prou diferent,

però de gran actualitat, i particularment a Catalunya, com és la

immigració. I no hi ha dubte que podríem continuar.

Com és natural, tot això acaba generant la corresponent dinàmica

reivindicativa en qualsevol ciutadà, sigui o no nacionalista. Però, a

més, de l'altre cantó de la relació electoral, estimula els polítics, que

saben que, per assolir la reelecció, han d'estar en condicions de donar

resposta a les demandes dels ciutadans, i això vol dir més competències i

més recursos. I la referència la tenim ben a l'abast en la diguem-ne,

conversió --certament que interessada i potser amb la boca petita-- del

Partit dels Socialistes de Catalunya, al catalanisme.

El fet és especialment significatiu perquè té lloc quan és evident que la

major part dels llocs de direcció del PSC ja no estan en les mans de les

elites universitàries d'origen autòcton que marcarien la pauta, fins fa

quatre dies, quan va sorgir el partit, mentre la massa immigrada

dipositava dòcilment el vot útil a les urnes, Són, en canvi, els fills

d'aquests immigrants de la segona meitat del segle XX que, en bona mesura

en l'exercici de la política municipal, han comprès que no hi havia

futur, precisament polític, si aquí, a Catalunya, no es disposava de més

poder.

El procés ha estat llarg, però no hi ha dubte que el primer exponent

formal, fins i tot solemne, d'aquest fet, l'hem tingut amb l'aprovació

per tots els partits de radicació catalana i, per tant, pel PSC, del

Projecte d'Estatut de 30 de setembre del 2005.

I, dit això, podem entrar ja en l'examen dels que, a parer meu, ara com

ara --per tant, amb el gran interrogant de l'actitud que pugui adoptar el

Tribunal Constitucional en els diferents recursos plantejats--, són els

trets fonamentals del nou text estatutari. Que, en qualsevol cas,

restarien com una referència que ja no es podrà ometre.

- V -

La recerca d'un marc de relació especial amb l'Estat

Des del meu punt de vista, el tret central del nou Estatut és la

plasmació en el seu text d'allò que podríem denominar una voluntat sòlida

d'autogovern, que es concreta fonamentalment en la recerca d'un marc de

relació especial amb l'Estat.

És a dir, ara, al revés d'allò que va succeir amb els de 1932 i de 1979,

l'afirmada voluntat d'autogovern no és ara una expressió en certa manera

sobreentesa, diríem que gairebé imposada, per la mateixa raó de ser d'una

norma que es deia estatut d'autonomia. I és explicable que fos així

perquè, des de feia gairebé dos segles, no hi havia al darrere una

experiència política, precisament de govern, que donés un fonament més

viu a l'afirmació.

Ara, en canvi, aquesta experiència sí que existeix. I és que, al cap de

més d'un quart de segle d'exercici efectiu, molt o poc, de l'autogovern

assolit el 1979, la part d'aquesta societat interessada pel bon regiment

de la cosa pública --per tant, no només els polítics en actiu-- ha

comprès la importància que té l'autonomia política, i com més ampla

millor, per al progrés social i econòmic del país i, per tant, en el

revers, els inconvenients que suposen les seves mancances.

En definitiva, com n'és de negatiu que les grans decisions --i les que no

ho són tant-- no es puguin prendre precisament aquí, i, en canvi, hagin

de dependre d'un poder que, físicament, queda lluny i que, històricament,

ha estat sempre hostil a Catalunya. I és que, des de 1979, hem pogut

constatar abastament com les institucions estatals --per tant, les Corts

Generals i el govern central, sense excloure el Consell General del

Poder Judicial i, com a peça clau, el Tribunal Constitucional-- actuaven

amb una manca evident de lleialtat constitucional envers el marc

autonòmic que, en una lectura neutra dels textos, es deduïa de la

Constitució i de l'Estatut del 79.

És a dir. deixant de banda les evidents imprecisions del text de 1978 --

que hi són--, restava prou clara al seu article 2, que l'Estat estava

integrat per comunitats autònomes amb entitat nacional --les anomenades

nacionalitats-- i per d'altres que eren qualificades només de regions. I,

si hom havia de donar a aquesta dualitat de subjectes polítics algun

sentit --i era lògic que així fos--, més enllà del fet retòric, la

terminologia diversa de l'article 2 havia de tenir la seva conseqüència

en els continguts, polítics precisament, de cada una de les dues

autonomies.

Fer que encaixava perfectament amb el doble disseny autonòmic que

presentava el títol VIII, el qual, al costat de l'autonomia només

administrativa de l'article 148, presentava, introduïda a darrera hora,

la política de l'article 152, que, al revés d'aquell, sí que parla de

Govern, d'Assemblea Legislativa i de Tribunal Superior.

Per tant, en aquella lectura neutra dels textos, tot semblava apuntar

fonamentalment en la direcció de Catalunya i del País Basc, en allò que

podia ser un intent de resoldre l'encaix d'aquells dos territoris en el

mapa general de l'Estat. Però, com vostès saben prou bé, i no els

avorriré ara amb referències jurídiques concretes, res d'això ha succeït

i, al final, des d'aquells òrgans del poder central hom optà per la

generalització de l'autonomia política, amb, en el revers, dues

conseqüències gairebé inevitables: el manteniment d'un fort poder central

com a element de cohesió de disset autonomies i la consegüent erosió de

les competències autonòmiques.

La reacció ha estat lògica: l'exteriorització aquí d'aquella voluntat

ferma d'autogovern, que, des del meu punt de vista, com he dit, es

manifesta de manera central en l'intent d'assolir un marc especial de

relació amb l'Estat, que, en el nou text crec que té almenys una triple

manifestació:

a) El disseny d'un marc d'autogovern més significatiu.

b) La busca de la relació bilateral amb l'Estat.

c) En la base d'aquell marc i d'aquesta relació, la relativització del

paper legitimador de la Constitució.

Com és `prou sabut, però, la reacció del nacionalisme espanyol,

expressada en els dos plantejaments als quals faré referència al final,

ha estat immediata. Però crec que ara no és aquesta la qüestió, sinó

veure quina és la lectura que, en el marc del procés de recuperació

institucional que inicia ara fa gairebé cent anys Prat de la Riba, cal

fer del nou text es de Catalunya.

- IV -

L'ampliació de l'autogovern

Aquell nivell d'autogovern més significatiu --més potent, en definitiva--

el busca el nou text en una doble direcció: d'una banda, en l'atribució

d'un marc competencial més ampli, però, a més, més consolidat i, de

l'altra, en l'intent de millora del sistema de finançament. No cal dir

que dos aspectes cabdals per a l'exercici efectiu de l'autogovern.

Quant al primer punt --el de les competències--, el nou Estatut es

projecta al seu torn en un doble sentit. En primer lloc, fa un esforç

d'ampliació del marc d'actuació autonòmica, amb l'atribució de noves

matèries, algun tan significatiu socialment com és la immigració, però

amb carències importants, per exemple, en un altre tan significatiu

també, ara des d'un punt de vista econòmic, de les infraestructres. I

tots pensem immediatament en l'aeroport del Prat.

Segonament, fa un intent seriós de consolidació del sistema, primer,

definint en els articles 110, 111 i 112 els conceptes de competències

exclusives, compartides i d'execució i, segon, fent la presentació de

cada competència no només amb la seva denominació, com feia l'Estatut del

1979, sinó amb una descripció del contingut respectiu, no cal dir que en

un intent de barrar el pas a la interferència estatal.

Quant al segon aspecte indicat, el del finançament, el punt d'arribada ha

estat molt menys satisfactori. D'una banda, com tots sabem, queda lluny

el concert econòmic --que resta, però, com un objectiu ineludible de

futur--, i ni tan sols s'ha assolit l'Agència Tributària única, amb

gestió de tots els impostos, cedits i no cedits, per la Generalitat, i sí

només la previsió d'un Consorci entre l'Agència estatal i l'autonòmica, a

dos anys vista. A part d'un intent de fixació dels límits de l'aportació

de Catalunya a l'anomenada solidaritat, fonamentalment a l'article 206,

un increment de la participació en els impostos estatals no cedits i un

altre d'establir quines han de ser, durant set anys, les inversions

estatals a Catalunya en matèria d'infraestructires.

Però, malgrat que sigui entrar en un aspecte que no incideix de manera

directa en el poder de la Generalitat, jo no voldria tancar aquesta

referència a la consolidació de la voluntat d'autogovern sense al·ludir a

un aspecte que crec que és del major interès.

Em refereixo a la creació, al capítol II del títol III, del Consell de

Justícia de Catalunya, el primer intent, tan tènue com es vulgui, de

ruptura del monilitisme del Poder Judicial, l'únic dels tres poders que

no s'ha projectat encara sobre el mapa autonòmic.

- VI I-

La busca de la relació bilateral.

El segon aspecte que, com he dit, crec que caracteritza l'Estatut del

2006 és la recerca intensa, però certament que no reeixida del tot, de la

bilateralitat en les relacions amb l'Estat, no cal dir que a partir del

convenciment de la singularitat, i no només pel fet cultural, que es dóna

en la relació entre aquest i Catalunya i que s'evidencia en un fet

inqüestionable: el seu protagonisme històric i actual, juntament amb el

País Basc, en tot el procés autonòmic.

La referència genèrica seria l'art. 3, que, sota la rúbrica de “el marc

polític”, afirma que les relacions entre la Generalitat i l'Estat, a part

de pel principi de lleialtat constitucional i pel que afirma que la

Generalitat és Estat, és regiran pels principis d'autonomia i de

bilateralitat. No és menys cert, però, que, tot seguit, hom tira aigua al

vi i el precepte afegeix que també es regiran pel de multilateralitat.

Les dues manifestacions més importants al respecte són sens dubte

la constitució de dues comissions dirigides a l'establiment d'una relació

directa; comissions que, en realitat, ja tenen el seu precedent en el

sistema actual. Una és la Comissió Bilateral Generalitat-Estat de

l'article 183, que és vista com el “marc general i permanent de relació

entre els Governs de la Generalitat i de l'Estat”, per tant, en principi,

com un fòrum de llarg abast; l'altra, de contingut més específic, la

Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat de

l'article 210, que, segons el precepte, “és l'òrgan bilateral de relació

entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del

finançament autonòmic”. I resta la comissió prevista a la disposició

addicional tercera, en la qual s'integra també l'administració local,

relativa a un aspecte concret: la inversió en infraestructures.

No detallaré les competències específiques de les dues primeres,

enumerades en els articles citats, en el benentès, però, que si bé per a

la primera hom preveu almenys dues reunions anuals, el silenci al

respecte és total quant a la segona. Per tant, al capdavall, la

incidència real d'una i altra dependrà en bona mesura de la

disponibilitat del govern de l'Estat, que no hi ha dubte que estarà en

funció del mapa polític de cada legislatura; en definitiva, de la

incidència dels partits de radicació catalana --inclòs per tant el PSC,

amb el llast cert de la seva carència de grup parlamentari propi-- en el

Congrés dels Diputats.

En qualsevol cas, però més aviat poc que molt, es tractaria del

reconeixement de facto de l'existència d'una realitat política que

justificaria un tracte especial, que tindria encara d'altres

manifestacions en el text I em refereixo especialment a les previsions

sobre la projecció internacional de la Generalitat, amb la possibilitat

admesa a l'article 194 de l'obertura d'oficines a l'exterior per a la

promoció dels seus interessos o, segons l'article 198, la de participar

en els organismes internacionals competents en matèries d'interès

rellevant per a Catalunya, però sense més precisió, més enllà de la cita

expressa de la UNESCO i “dels altres organismes de caràcter cultural”.

Que en restarà al final? Reconec que és preocupant el fet que el govern

central ja estigui parlant, si no d'harmonització --perquè resta encara

viu el fantasma de la LOAPA--, sí de racionalització del sistema.

- VII -

Els drets històrics.

Resta, doncs, el tercer d'aquells aspectes que, a criteri meu,

caracteritzen el nou Estatut i que, en contrast amb els dos comentats

fins ara, no es operatiu ja des de l'entrada en vigor del nou text

estatutari, sinó que es projecta cap el futur, amb la qual cosa, el seu

abast serà funció de la implementació que, des d'aquí, se li pugui i, si

es pot, se li sàpiga donar: em refereixo evidentment a la relativització

de l'abast de la Constitució del 1978 a l'hora de fonamentar l'autonomia

de Catalunya.

És a dir, segons que diu expressament el nou Estatut, el seu fonament

s'ha de trobat també en el drets històrics del poble català, concepte que

rep, per tant, un reconeixement exprés al més al nivell; és a dir, en el

bloc de la constitucionalitat, assolint, `per tan, una importància

cabdal. I aleshores algú, estranyat, em preguntarà:

-- Però, i el concepte de nació?

Com es prou sabut, en una presa de posició contundent, l'article 1 del

Projecte aprovat pel Parlament el 30 de setembre dl 2005, sota la rúbrica

de “la nació catalana”, començava afirmant que “Catalunya és una nació”,

com a únic contingut del seu apartat 1. Però tots sabem també com, al

final, no ha restat cep referència al fet nacional en l'articulat,

substituïda per una que es fa només en el preàmbul, segons la qual “el

Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la

ciutadania de Catalunya, ha definit, de forma àmpliament majoritària,

Catalunya com a nació”

Text simplement descriptiu d'una determinada presa de posició,

precisament del Parlament, que, d'altra banda, en certa manera, ve

neutralitzat tot seguit per la puntualització que es fa en el mateix

preàmbul, amb la seva referència a la Constitució, tot indicant que

aquesta --evidentment, en el seu article 2-- “reconeix la realitat

nacional de Catalunya com una nacionalitat”

Tal com vaig dir l'any passat en una intervenció meva en aquest mateix

marc, confesso que aquesta es una qüestió que m'atrau relativament. Si

som una nació --afirmava--, ja ho som i el reconeixement formal, si cal,

ja vindrà un dia o altre; és, doncs, un aspecte nominalista. I, en canvi,

situant el nou Estatut en el marc d'un llarg procés històric de

recuperació institucional, que comença l'any 1914 amb la Mancomunitat i

que, amb les interrupcions de les dues dictadures militars del segle XX,

continua amb els Estatuts de 1932 i de 1979, m'interessa molt més

l'afirmació que per primer cop es fa --i com es fa-- dels drets històrics

de Catalunya.

Es tracta d'una afirmació important, perquè, com acabo d'anticipar, el

preàmbul del nou Estatut, a l'hora de fonamentar l'autogovern de

Catalunya, no es queda en la Constitució: el nou marc de relació amb

l'Estat, es fonamenta també --“así como”, és l'expressió exacta-- “en els

drets històrics del poble català que, en el marc d'aquella, donen origen

en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de Catalunya”.

Doble fonament que es rebla en les primeres paraules de l'article 5, que

és precisament el dedicat als esmentats drets, de forma que, segons ell,

“l'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del

poble català”

Es pot fer èmfasi en aquella afirmació de posició singular del preàmbul,

fins i tot com un argument més en la recerca de la bilateralitat. Però

crec que allò que és més notable és el doble reconeixement que els drets

històrics --per tant, un fet estrictament català-- estan també en

l'origen de l'autogovern, amb la qual cosa crec que, de cara al futur,

haurien d'assolir --certament que en el marc de la mateixa Constitució,

en definitiva, dins de la seva disposició addicional primera--, el

protagonisme corresponent.

I aleshores sorgeix la gran qüestió. què són els drets històrics?

Evidentment, s'ha de tractar de drets polítics que, per tal com són

històrics, cal buscar en el passat, precisament polític, de Catalunya. I,

per tant, la referència no pot ser altra que la situació institucional

del país a l'hora de perdre la seva entitat, en definitiva, “les seves

institucions seculars”, en paraules de l'article 5. Per tant, el sistema

polític --dret públic i dret privat-- vigent l'11 de setembre de 1714 o,

si es vol busca

r una referència més formal, el 16 de gener de 1716, que és la data del

Decret de Nova Planta.

Certament, la referència concreta que, en reconèixer aquests drets, fa

l'article al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d'aquestes

en l'àmbit educatiu i al sistema institucional en què s'organitza la

Generalitat, seria el límit del possible abast del concepte.

Però no pot ser així. I és que, de fet, el mateix article ens presenta un

marc potencialment molt més ample en aquella afirmació ja al·ludida,

segons la qual “l'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els

drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars --en

una referència que és evident que no es pot limitar a la Generalitat, amb

exclusió, per exemple, de les Corts-- i en la tradició jurídica catalana,

que aquest Estatut incorpora i actualitza a l'empara de l'article 2, la

disposició transitòria segona i altres preceptes de la Constitució, dels

quals deriva una posició singular de la Generalitat”, i és aquí on

segueix la relació de les cinc matèries que he enumerat.

Per tant, situats en un marc institucional tant ampli, qualsevol

enumeració no pot ser entesa com un numerus clausus, sinó com una

precisió temporal. En altres mots: deixant de banda l'evident elasticitat

del darrer dels cinc conceptes enumerats --el sistema institucional en

què s'organitza la Generalitat--, l'article 5 és descriptiu de la

situació que resulta del text estatutari que el conté, però no exclou la

possibilitat de reconeixement futur d'altres drets també històrics.

Criteri obert que resulta del mateix preàmbul del text estatutari, el

valor interpretatiu del qual ningú no pot discutir i, concretament, de la

referència que fa a la “vocació constant d'autogovern” de Catalunya,

“encarnada en institucions pròpies com la Generalitat”, però també “en un

ordenament jurídic específic recollit, entre altres recopilacions de

normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya”, és a dir, en

la normativa a aplicar que, fins el desastre del 1714, anaven aprovant

les successives Corts.

Evidentment, entrant en una major precisió, la referència de l'Estatut no

pot entendre's com a feta al text aprovat per les darreres Corts

efectivament celebrades a Catalunya, per tant, les de 1706-1707, sota

Carles III, en plena Guerra de Successió. Per raons històriques que em

semblen òbvies, ha de tractar-se de l'aprovat abans per les Corts de

1702, convocades per Felip V--o, més exactament, en la nomenclatura

catalana, per Felip IV--, abans de la guerra, i publicat el 1704.

Un text que, per cert --com vaig observar amb més detall en aquella

intervenció meva de l'any passat--, no és derogat pel Decret de Nova

Planta, que, en el seu capítol 41, afirma prou clarament que, “en todo

lo demás que no esté previsto en los capítulos antecedentes de este

decreto, se observaran las constituciones --amb minúscula, doncs-- que

había hasta ahora en Cataluña, entendiéndose que son de nuevo

establecimiento por este decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor

que lo individual mandadoen en él”. I que encara es recull en la

“Novisima Recopilación de las leyes de España”, publicada durant el

regnat de Carles IV, l'any 1802, per tant, quan en feien gairebé noranta

de la desfeta de 1714.

En el benentès, a més, que en la seva referència als drets històrics,

l'Estatut no es cenyeix al text de les “Constitucions i altres drets de

Catalunya”, sinó que, a més, fa referència a l'existència d'un

“ordenament jurídic específic”, en el qual, “entre altres ordinacions de

normes”, evidentment que per la seva entitat, hom destaca les

Constitucions. I faig aquesta observació pensant especialment en la

normativa fiscal, que no es massa significativa en el text de 1702 i que,

per tant, caldrà buscar en altres llocs..

Estem, doncs, davant d'un marc de recerca i d'actualització que és

evident que no es pot quedar en un simple exercici intel·lectual, i és

que, per sobre de tot, hi ha una evident raó d'utilitat política. No es

tracta, per tant, de fer un exercici arqueològic, sinó de la

interpretació convenient, actualitzada, del concepte, posant a la

disposició de la classe política catalana una base històrico-jurídica

sòlida que fonamenti l'assoliment d'un abast competencial més ampli, per

tant, més enllà de les matèries que hem vist que enumera l'article 5.

Perquè, com és obvi, l'objectiu no pot ser l'exercici inimaginable de

transportar al segle XXI les institucions del segle XVII, de la mateixa

manera que el reconeixement dels drets històrics al País Basc i a Navarra

no ha significat la resurrecció del règim fiscal dels anys 30 i 40 del

segle XVIII, sinó de reconèixer l'autosuficiència dels respectius governs

autonòmics en la gestió dels impostos actuals.

- VIII –

La relació de tipus confederal

Des del meu punt de vista, ara com ara, l'objectiu ha de ser la relació

de tipus confederal amb l'Estat espanyol, i utilitzo conscientment

aquesta expressió, que pot ser titllada d'acientífica, perquè ja sé que,

per als teòrics del dret polític --però no tot ha de ser teoria--, en

realitat, la confederació és una altra cosa.

I crec que aquí no estic gaire lluny d'Enric Prat de la Riba. És a dir,

no crec que calgui perdre el temps en explicar que Prat era un

nacionalista i, en el fons, estic segur que fins i tot un

independentista; però segons que diuen els entesos, la política és l'art

de les coses possibles, i per això, al final, en el clima polític de

començaments del segle XX, que ja hem vist quin era, es va haver de

quedar en el catalanisme.

Ara és evident que es pot anar més enllà i ja parlem de manera oberta de

nacionalisme, però, ens agradi o no, el marc és Espanya i, per tant, la

Constitució de 1978, que, per raons que em semblen òbvies --en

definitiva, no cal oferir al nacionalisme espanyol d'un cantó i de

l'altre la gran oportunitat de tancar el cercle-- , no es prudent de

demanar que es reformi en allò que fa referència al seu títol VIII. I, en

aquest sentit, hi ha dos factors, tots dos interns, que, en una actitud

política responsable, no es poden ometre, i són les realitats social i

econòmica de Catalunya.

En el primer aspecte, si sembla cert que, en línies generals, s'ha

produït l'assimilació de la primera immigració del segle passat, la dels

anys 20, els problemes que encara planteja la segona, la posterior a la

Guerra Civil, són evidents Però resta, a més, la dura realitat econòmica,

amb una Catalunya profundament integrada en el mercat espanyol, com, de

fet, ja succeïa quan Prat de la Riba escriu “La nacionalitat catalana”,

encara que aleshores la preocupació era la protecció, via aranzel, de la

indústria tèxtil..

O, en altres mots, jo també vull la independència de Catalunya, però

resulta que, en perspectiva sociològica, agafant una referència que em

sembla simptomàtica, els catalans de parla habitual catalana, grosso

modo, representen només la meitat de la població. I, si passem al marc

econòmic, trobem que, segons dades de la Cambra de Comerç, Indústria i

Navegació de Barcelona, per bé que relatives a l'any 2005, el saldo

comercial de Catalunya amb la resta del món, era negatiu en 4.305 milions

d'euros i, en canvi, esdevé positiu en relació a Espanya, en 20.956 euros

I és que, com tots sabem prou bé, el primer mercat de les empreses

catalanes més importants i de les que no ho són tant, des les

agroalimentàries a les farmacèutiques, passant per Editorial Planeta o

Gas Natural, és l'Estat espanyol. I, per donar una altra referència, si

ens fixem en la implantació de la Caixa o del Banc de Sabadell, el

resultat és el mateix.

Perquè. resulta que de les 5.053 oficines que, a començaments d'any, té

la primera entitat, només 1.776 són a Catalunya i 3.277, per tant, el

64,85 per 100, a la resta de l'estat i, si passem al banc, de les seves

1.166 oficines, només 381 són a Catalunya i les altres 785, és a dir, el

67,32 per 100, a la resta de l'estat.

D'altra banda, ens movem en el marc europeu i, com a referència, el

fracassat projecte de Constitució Europea --més exactament, el Tractat

pel qual s'establia una Constitució per a Europa-- era un text

estructurat sobre la base dels Estats existents i d'aquells altre que es

pugui anar incorporant, de forma que més enllà, hom pot trobar només

referències als “drets de les persones pertanyents a minories”, a

l'article. 1-2, o a “la diversitat cultural i lingüística” de la Unió”, a

l'article 1-3, apartat 4, per donar dues referències, i si a l'article.

1-3, apartat 1, hom feia al·lusió al respecte que correspon a

“l'autonomia local i regional”, hom afegia tot seguit la línia de

defensa: el respecte a “les funcions essencials de l'Estat, especialment

aquelles que tenen per objecte garantir la seva integritat territorial”.

I, com que no cal esperar que l'impuls que està intentant de donar al

projecte la cancellera alemanya Angela Merkel vagi en una altra direcció,

és evident que seguim ancorats en el marc de l'Estat espanyol, que, per

tant, ara per ara, és l'àmbit polític on hem d'impulsar la nostra

voluntat d'autogovern

Amb aquestes premisses, l'objectiu de futur ha de ser la reducció a la

mínima expressió possible de la presència de l'Estat a Catalunya i la

plasmació real de l'administració única, evidentment, la de la

Generalitat. Però això no en el marc utòpic descrit per Prat (12) de la

reunió de “tots els pobles ibèrics, de Lisboa al Roine, dintre d'un sol

Estat, d'un sol Imperi”, sinó, simplement, dins d'Espanya, apurant al

màxim les possibilitats que ofereix la Constitució vigent, interpretada

de manera convenient a través de les reformes estatutàries que convingui.

Que és el que --no ens enganyem-- intenta de fer ja ara, en alguns

aspectes, l' Estatut del 2006.

En definitiva, al final, el que pretenia el mateix Prat de la Riba quan,

amb una terminologia que cal relativitzar o, si voleu, posar al dia,

especificava que “del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la

construcció d'un Estat propi, d'un Estat Català”, tot afegint, però, que

“del fet de l'actual unitat política d'Espanya, del fet de la convivència

secular de varis pobles, neix un element d'unitat, de comunitat, que els

pobles units han de mantenir i solidar”.

I tancava: “d'aquí l'Estat compost” (13), una terminologia que,

evidentment, cal posar al dia.

* * *

I aquí s'hauria d'acabar la meva intervenció. El cas és, però, que, com

ja he anticipat, no puc fer-ho sense establir dues reserves, la primera

de les quals és una obvietat. És a dir, tot el que resta exposat ho és a

resultes dels recursos plantejats contra l'Estatut davant del Tribunal

Constitucional i, si es té en compte el seu abast, fonamentalment, dels

dos presentats pel nacionalisme espanyol més dur, els del Partit Popular

i del Defensor del Pueblo.

De fet, no hi ha dubte que hi ha aspectes del text estatutari que,

d'alguna manera, incideixen en el marc de la regulació autonòmica que

resulta de la Constitució, com, per exemple, els ja citats articles 110,

111 i 112, quan defineixen l'abast dels tres tipus de competències.

Naturalment, la qüestió és esbrinar aleshores fins a quin punt un text

com l'Estatut pot tenir aquest abast. Però, situats en aquesta

dialèctica, no podem ometre que, en termes de teoria general

d'interpretació de les normes, la resposta afirmativa vindria del

concepte d'interpretació autèntica, que és la que es fa el mateix

legislador, en definitiva, en el nostre cas, el del bloc de la

constitucionalitat.

Però, com he dit, hi ha una segona reserva que, segons com es miri, és

més important: encara, i és l'intent de banalització del text de

l'Estatut que es posa de manifest en l'escrit de resposta a aquells

recursos presentat per l'Advocat de l'Estat, per tant, pel Govern

socialista, que, en línies generals, intenta de minimitzar l'abast de

l'Estatut com un marc de relació específica, subordinant-lo en bona

mesura a la legislació estatal, orgànica o no.

No hi ha dubte que, que, si una cosa o l'altra o totes dues acabessin

imposant-se, estaríem, de fet, en el retorn a la situació anterior i, per

tant, caldria recomençar.

Però, de moment, deixem-ho aquí, perquè no és prudent d'anticipar els

esdeveniments.

NOTES:

1.- Per exemple, ALBERT BALCELLS i JOSEP M- AINAUD DE LASARTE. “Enric

Prat de la Riba. Obra Completa”. Edicions Proa. 1009-2000.·

2.- ENRIC PRAT DE LA RIBA. “La nacionalitat catalana”. Columna Edicions,

Edicions Proa. 1999. Pàg. 27.

3,. JOSEP M. PUIG SALELLAS. “Catalunya; la penúltima cruïlla”. Edicions

62. 2003. Pàg2. 80 i ss.

4.- ENRIC PRAT DE LA RIBA. Ob. cit., Pàg. 27.

5. Ídem, pàg. 61.

6. Ídem, pàg. 62.

7.- Ídem, pàg.. 68.

8.- Referències extretes de JOAN JOSÉ LOPEZ BURNIOL. “Propuesta de

reforma del Estatuto de Cataluña (2005) Informe a primera vista”. Treball

inèdit. Pàgs. 14 i ss.

9.- MANUEL AZAÑA. “La velada en Benicarló”. Editorial Castalia, 1974.

Pàgs. 134 i ss.

10.- ENRIC PRAT DE LA RIBA, ob. cit., pàg. 67.

11.- JOSEP M PUIG SALELLAS.. Ob. cit. Pàgs. 260 i ss.

12. ENRIC PTAT DE LA RIBA. Ob, cit. Pàg. 77

13.- Idem. Pàg. 68